A Nou Barris

De nou, vàrem donar un cop de mà als companys de Barcelona Decideix per a la captació de vots anticipats, en aquesta ocasió a Nou Barris.

Res no ens recordava l’experiència de Gràcia i davant de la fredor dels resultats qualsevol diria que la nostra senzilla intervenció aquesta vegada  havia estat decebedora i potser fins i tot depriment.

Ens va tocar la mesa 27 al barri de Vallbona, el més allunyat, a l’altre costat de la Meridiana que ens va costar de trobar i perdre’ns en el primer intent.

El Josep, el company de Nou Barris que ens esperava, traginava els mitjans precaris per a muntar la paradeta. Vàrem triar el lloc i ens costava decidir-ho i no pas per manca d’espai certament, sinó més aviat per aconseguir fer-nos ben presents i accessibles enmig d’una latent buidor.

Enllestida aquesta feina el Josep ens adverteix que el primer objectiu és ser-hi, fer acte testimonial de presència  i que el resultat passava a un segon lloc, fos quin fos ell ja es donava per satisfet. Ningú no podria dir que la consulta no els havia donat oportunitat de votar.

No era molt engrescador, però sí realista i convé tocar de peus a terra. Ell ho demostrava constantment, parlant amb correcció a orelles sordes, a actituds resoltament contràries a tot allò que tingués el més petit tuf de política i sovint de catalanisme. Joves i grans curiosament units en un “jo passo”. Als primers que votaven els feia un obsequi: un caramel, una xapa del 10A, un adhesiu de la votació i un gràcies que li sortia de molt endins.

Seguíem el mateix model i esgrimíem sempre que el vot era lliure i que podien votar que no,  argument no sempre convincent. També vàrem tenir poques però algunes persones ben decidides a dipositar el seu vot.

De les deu a quarts de tres, a l’urna hi havia 12 vots i el Josep estava content i agraït, molt agraït. I ens va voler obsequiar amb uns records d’aquell dia que havia fet amb uns companys: una espelma amb l’adhesiu del 10A, un “Gràcies” escrit a mà i un xupa-xup.

Un record que ens va emocionar i una bona lliçó: el camí no serà fàcil, ni triomfal, no hem de deixar-nos abatre, ni caure en un cofoisme sempre absurd. Cal i caldrà treballar per a convèncer que el camí és la independència i allunyar el desencís aclaparador, com feia en Josep en un terreny hostil i indiferent que coneixia prou perquè entre setmana amb uns companys paraven meses de vot anticipat pel seu compte.

El País l’ha tirat i el tira endavant la gent com el Josep, convençuda i que vol convèncer amb l’esforç que calgui i per descoratjadors que sovint semblin els resultat. Gràcia, l’Esquerra de l’Eixample i ara Nou barris han estat tres vivències que m’han fet créixer en el convenciment pel qual treballem i treballarem.

El 10A serà el final, un final important, molt, però només el final d’una primera etapa.

Manel Domènech

Foto 1: amb el company Josep de Nou Barris

Foto 2: amb els companys de Sant Fost Decideix